Ho scritto questi brevi racconti nel dialetto bresciano che ho sempre parlato fin da bambino. Chiedo scusa se l'ortografia non è perfettamente ortodossa.
EL
CARDINAL SUBIOTTI
Certe matine pasa de ché apò el Cardinal
Subiotti. No, lü el se ciama Cristoforo, l’è mia un cardinal vero, el ciamom
scé noter per el sò portament, el sò fà,. Tale e quale el so poer bubà, chel
putativo, neh…el Cavalier Gelsomino Subiotti. Putativo, come San Giusepe, sul
che la part dele Spirito Santo el la fada on omasì che girava a vender l’oio de
la Riviera. Dopo l’ontada, apena chel gà sait che la poera Nina, la mama del
Cardinal, l’era ‘n stato ‘nteresante el gà fat finta de neent. Alura el
Cavalier Gelsomino, che l’era pöt, amico de famea, el la spuzada.
El Cardinal el porta giaca e cravata, la
siarpa e el capel istat e inverno. El camina stinco come s’el ghes la schena
blocada; quant l’encontra vergù che el la saluda el fa un inchino leser col có
e el rispont: “Buongiorno, caro!”. Se envece l’è ‘na fomna el ghe dis:
”Buongiorno,cara!” e po’ el ghe fa el baciamano. L’è un signore, neent da dì.
El ciamom Cardinal doma per el fato ch’el gà tentat apò la
strada ecclesiatica. El gares vulit deentà almeno cardinal, se no Papa, la
dizia la so poera mama. L’è stat en semenare devers agn, pò un dé l’ignit a
casa. I l’a sconsigliat de nà aanti, se sa mia el perché. Vergù i dis che l’era
trop ambisius, vergù i dis che i l’a troat de not sota en oter seminarista (e
ghera mia i lècc a castel neh!), vergù i dis che l’è stada la so poera mama a
fal vegner a casa perché l’era restada vedova… fato sta ch’el gà cambiat strada
el se mes a fa el sicüradur come el Cavaliere.
L’è ‘ne studioso, neh, el ghe sa töta la Stória del paes e
mia apena. El va ‘n giro a fa le conferense. Se sa mia come: el gà on sac de
solcc. L’è vera ch’el gà redetat dai so genitur, ma el Cavalier a forsa de
elemosine el ghe n’era mia tanti. De
ciacere ghe n’è ‘n giro tante, ma la piö giösta, per me, l’è chela che l’omasì
de l’oio el gà lasat töt a lü per riparà el tort ch’el gà fat a la so mama.
L’è ‘nteligente, sior, educato, anche se mia bel fes, come
mai el troa mia ‘na fomna de spuzà? Me ghe l’o domandat e lü el s’è cavate l capel
el m’a rispundit, tirando ‘dré i cavei:
-C’è tempo, caro, c’è tempo…
L’o vardat e go pensat: ghe piaserale po’, le fomne?
TORNO SUBITO
“Torno subito!” I la ciama cosé el barber, ch’el là, ‘n del
cantù dela piasa. Ma el so scötöm l’è “Sciapì”.
El derf la botega ‘nvers le nöf, perché
‘l dis che i cavei se pöl mia taiai quant i è amó endomecc, agitacc per i sogni
bei o bröcc, che te gabet ait l’incubo dele bolete che te curia dré o l’estasi
dela Bellucci che te faa el fil, en töcc i casi, el dis lü, bisogna che i cavei
i se distende prima de mitii a contato co le forbes.
Quant ch’el gà tirat sö la seranda,
n’pisat la luce, sprusat el deodorante, mitit el cartel “Torno subito” el vé a
beèr el cafè. El vé ché, el se varda ‘n giro, el saluda töcc, el serca el
giornal, el taulì giöst e po’ el se senta zó. Apena el vèt vergü ch’el conos i
a ‘nvida al so taulì e el dis: “Me bee en cafè, te che beèt?” I ciaciara del
piö e del meno, i bef e a ‘n certo punto el varda l’oroloi, el lia sö agitat
“Porca galina, gó la botega de derver!” E cosé ‘l lasa de pagà. La só masima
l’è: “ Se sügherà el Ces e el Cizì, ma mai el portafoi de le Sciapì!”
El cartel el resta tacat de
spes, perché lü
l’è ‘mpegnat a ciciarà sota i portec, a cöntaghela sö a le fomne che pasa, a
rumpiga le bale al vigile interista, a scambià col pustì le novità de còregn o
de fughe, de falimencc e de disgrasie. Ogni quando, dizom mia ogni mort de
vescof, ma quasi, ria ‘n client, ch’el gà da nà a sercal drè a le boteghe del
piasa o al cafinì. L’oter dé el ma dit: “Ada, se fös mia perché gó pasiù per
ch’el mester ché, a veder èl caset, gares zà ‘npiantat lé!”
L’ORCHESTRA
Fina a poc tep fa che en piasa, davanti al bar, ‘na olta
ala setimana sunava l’orchestra.
L’orchestra… l’è ‘na parola grosa… dizom che sunava
un’urchistrina, ‘soma iera en quater, a olte sic.
Ghera el capo, el Gipì, ch’el sunava la
chitara e el cantaa. L’era un omasì da rider, grant quater palanche, ‘n po
gobo, sòp d’ena gamba, “ferita di guerra” el disia lü, ma a dila töta, l’è dat zo da la
pianta de brogne che l’era dre a robà n’del cap del Maëla. El Gipì l’era un
gran cantante, ‘na us da “tenore basso”, quasi baritono, calda fess che ale fomne
ghe tremaa en finamai la gamba, a balà, e… mia apena chela. Pörtrop, dizomela töta, el ghera mai i sunadur
a la so altesa.
Giü el rincrisia perché i era vignicc sö grancc ensema, l’oter
el valia negot, ma el ghera ‘na grant pasiù, l’oter l’era so cögnat…eehh che
vulif fà!
El Pino Benel violinista di vocasione el
gà mai stüdiat
la müsica, poeret, ele ghera finit gna le scöle elementar per nà a fa el famei. El ghe saia
mia le note, gli accordi e chele robe lé. La prima olta che el Gipì el gà dit:
“Chesta la fom en Do”, lü
el s’è vardat en giro el ga dit ” samai la fom en dù, me e te, de fomne en vede
mia”.
Come se sa per sunaà el viulì bisogan
postaga sö
el barbos,(rivolto a una signora del pubblico) il mento, siura, la sala mia
ch’el che l’è el barbos? E se che en de cera la par giöna che se n’entent de
anatomia! ndo sere riat? Ah se, el barbos. Capitaa poerì quac volte che l’era
strac de la zornada, ch’el se endormantaes, sintat zo,postat a la scagna, col
co söl viulì!
E alura tocava al Sigismondo Pomarì,
deto Mondino, a daga ‘na goiada col pè, ‘na pesada a la scagna, per fal desedà.
El Mondino el sunava la Vaca, , siura, lé la me par acà ‘nteligente!, l’è mia
ch’el ciapa el bovino e el ghe da zo le bastunade. Il contrabbasso! I la ciama
la vaca perché quando i la suna co l’archet, quelli mica tanto bravi neh, vé
föra un muggito.( se l’attore ne è capace può imitare il verso e il gesto
dell’archetto)
El Mondino ghera mia pericol, perché lü el la suna coi dicc:
tum tum tum…ah l’è brao, neh… ma el gà acà lü i sò problemi.
El gà la isiga cürta, come el dis lü.
Ghe toca cambiaga l’acqua al merlo, sö per zo, ogni mezura. E i è
dolori quant el Gipù el se lancia a fà quater, sic cansù de fila e en piö i a ricama cole batüde
e le barzelete… i è dolori, perché el poer Mondino el resiste el resiste, ma
mia semper el ghe la fa. E alura, s’el vidì pasà fora abraciato al suo
contrabasso, l’è mia perché l’è gilus del sò strument… emplicemente el s’è
pisat ados! E quant e l s’enrabia el
siga ac! El tartaia, balbetta! (rivolto al pubblico) OH, ma oter el cunusì
proprio mia el dialet!
N’do soi riat… ah se… E alura el ghe dis
al Gipù, so amico d’infansia: “Te te t’el di dise s s s semper de de de mia
tirala lo lo lon… ga!”
Giovanni Battista Scalcagnati, deto
Titì, cugnat del Gipù, lè el baterista. El pica na casa, en tamburel e ‘n piat.
Dizom che l’è lé perché apunto l’è el cugnat. La so sorela la gà pregat el
Gipù: “Faga sunà ergot, tiremel vià de cà quac sere, senò ghe lo semper ados!”
Da fradel piö ècc, l’è mia stat bù de diga de no ala so surilina.
Dizon la veretà: el Titì, quant al tep,
l’è piö
esperto de nigoi tompeste e cel seré, piötost che de tango e mazurca, ma l’è
dré che l’empara, bisogna iga pasiensa. El problema l’è che lü el se nescors mai
quant ‘na cansù l’è finida… el va avanti e tinc e tanc e pum e pera… finamai
ch’el so cugnat el se gira e el la arda con dù occ de fiame. Alura el capiss,
mia sübit, neh, e ‘l ghe dà el colpo finale. Un orchestra da ballo che tè
alegra la piasa!
.LA PIASA
Vidif chesta piasa? Töta neh? Case, boteghe, portec, töta ‘nsoma.
Beh, fina a l’ ültima guera l’era so de ‘na persuna sula!
L’è inutil che fief chele face lè, dize la verità! L’era töta sò dela Marchesina
Esmeralda Liquorini Dall’Ortica, ‘na siura vera, ültima disendente d’ena famea
nobile. I ghera mia apena chela roba ché, neh, ma ‘l so bubà de l’Esmeralda ‘l
gà maiat föra i teré co le carte e le fomne. A la Marchesina ghera restata
apena (se fa per dì) el palas, ch’el lé di fronte e le altre cà de la piasa
La marchesina l’era ‘na bela fomna e la gà it devers pretendenti,
töcc de ‘n certo livel, mia poeretam compagn de mé. Me cognose la storia perché
la me poera mama la gà fat servisio ‘n del palas, quant l’era pötela, single,
‘nsoma, nom!
Ghè stat l’ingegner Timbrini de Bresa, ‘n zuinot de töt
riguardo, ma ‘l ghera la fama de pucianigoi, de fànigot, e lé l’a la mia ulit.
Ghè stat ‘n per de nobili, giü del Mantoà, sior da fa
schifo, ch’el ghera la fama de canarös, siupafemine e giü de Venesia, spiantat
che se tel vultaet col cül ‘n sö, nàa ‘n tera gnà ‘n centesem. I a mia ulicc,
ocor mia che vel dise.
‘Nsoma ghe n’è stacc ‘na téra e meza, töcc rifüdacc, fina a
che ‘n dé ghe comparit chel giöst! Conte
Bruco Rasponi del Sale, romagnöl. L’era ‘n po sö de età, mia tat bèl, la disia
la me mama, ma lé la s’è ‘nemurada sübit, un colpo di fulmine! Aviatore, ‘l
disia che de gnaro ‘l ghera cunusit de persuna Francesco Baracca, pensa te!
‘Nsoma per scürtavela, ghè vignit la guera e lü, ocor mia
dil, el s’è aruolato come pilota. Fato stà che so mia come e perché, ‘n dé del
43, dopo l’amistisio, l’è stat ciapat dai mericani. Sicome l’era nobile e
pilota, i l’à mes ‘n de ’n aeroporto a fa n’po de ausiliario al volo.
En dé che ghè vignit ‘n ment? El gà robat ‘n aereo e l’è
scapat. L’era sicür gnà de iga binzina asé, ma ‘l so scopo l’era ‘na a troà i
tedesch, l’era ‘namurat del Fürer e el vulia aruolas con i cruchi. Vula e vula,
söl mar, per mia fas veder, el gà finalmente vist ‘na nave todesca. Alura el gà
cuminciat a giraga ‘n sima e a fa gesti col bras per tirà l’atensiù. El l’a
tirada, ecome! El ghera desmentegat de eser sö ‘n aereo mericano, però. I
todesch a l’inisio i garà pensat ch’el gheres biit, ma dopo n’ po, per la pora
ch’el ghe burlaes söl co, i gà tirat tre canunade. Le prime dò i l’a falat e lü
l’era töt contet perché el pensaa a salve di saluto e el continuaa a fa ‘l
saluto romano, ma la tersa la gà ciapat la cua e el Conte Bruco l’è dat zo ‘n
del mar. L’acqua l’era freda, serem d’inverno, e me m’emagine che l’è là amò ‘n
font al mar col so bras zelat a fa ‘l saluto.
La notisia l’è riada al palas e da chel dé lé la marchesina
la gà piö mangiat, gnà ‘n tòc de pà, gnent! La s’è lasada mörer dal diaspiaser.
La gà lasat töt a la parochia e sicome el preost el ghera
de cumudà i cop de la cesa, el ghera de fa sö l’oratore nöf, cambià la machina,
töga la lavatrice ala perpetua, cambiaga el rozare ala Madona, ecetera ecetera,
el gà vindit töta la piasa, ‘n po per volta.
El Cümü el vulia abelì la piasa con dena fontana, un monumento,
vergot de bel, ‘nsoma. El gà dat l’incarico a l’architet Minestrini Capazzi,
ch’el ghera comprat ‘n tòc de palas l’è ‘n sima ala botega del fotografo. L’era
brao fes, semper ‘n giro per l’Italia a fà progecc de palas, piase, vile. L’era
la persuna giösta per fa bela la piasa. Lü el s’è mitit a disegnà a fa le misüre, a
ragiunà de che e de là, ma ‘n bel dé el s’è blocat: “Depressione grave” el gà
dit el dutur.
Per capì ch’el che ghè süces bisogna fa ‘n pas ‘ndré. Sota
el so apartament, al post del fotografo ghera ‘ne scarpulì, un calzolaio, un
ciabattino (siura come goi de fa a faghela capì?) El Giacom Söbra, cozé i la
ciamaa,tic tac tic tac tic e tac el batìa la minela matina e sera ma apena el
ghera ‘n po de tep, el lisìa, el saìa la Gerusalemme liberata a memoria, tat
per dì! El disia semper: “En dé o l’oter parte, ve lase ché en de sto paes de
merda!”. Ma ‘l naa mai vià.
‘N dè, ‘nvece, l’è sparit, se sa mia ‘n do l’è nat. Se sa
apena che l’era mia da sul.
La fomna de l’architet Minestrini, ‘na bela siura ‘n dé la
sìa presentada a le scarpulì:” Mi potrebbe alzare il tacco, per favore?” El dé
dopo “Mi potrebbe abbassare questo tacco, un po’ troppo alto per favore?” “Le
pare che stia bene con la mia gamba?”
Fato sta che alsa el tac, sbasa el tac, sö e zö, sö e zö,
avanti e ‘n dré, varda la gamba, che bela la gamba i s’è innamorati e iè
scapacc ‘nsema. E La piasa l’è restada ché tala e quala.
I NOM
‘Na olta la piasa , specialment d’istat,
l’era el regno dei gnari e dele gnare, grancc, picinì, de töte le età. I zügava a curis dré, a cip, a ciche, a scaalcamulete, a mondo, ‘nsoma i
se perdia vià, tanto è vero che bisognava semper ciamai per nà a cà a fa i
compicc o a mangià, ma chèl magare ghera mia scé bisogn, ghe pensaa le stomech
a sunà ‘l mesdé. Alura se sintia le us dei bubà e dele mame:
“Antonio, vé a cà che l’è pronta!”
“Batista vegne a töt a pesade ‘n del cül!”
“Maria, se te vegnet mia sübit a preparà
la taola, te fo fa mé i salti, co le stropel!”
I era chei lé i nom che girava, Antonio
Batista, Luigi, Giusepe, ecetera per i gnari, Maria,Caterina, Margherita,
Madalena, ecetera per le gnare.
Al dé de ‘n cö, a stà che ‘n piasa te
sentet ciamà i pütì, chei poc che pasa, tacacc a le sotane de le so mame, Rich,
Yuma, Vilmer, Kevin… e le pütine? Belen,
Sharon…Hillary
Ghe l’o mia sö coi tati, l’è mia culpa sò…
Va bé… el mont l’è cambiat e bisogna sai
stà ai tempi, el dis chela siensa del me fiöl.
Però ghè ‘na roba che me sta söl gos, go
de contavela.
En dé, so che che lese el giornal,
sintat zo de föra del bar, e sente:
“Gianni, Gianni, vieni qui subito!”
Me meso mia girat a vardà, perché vulia
mia someà curius
“Gianni, Gianni, vieni qui, immediatamente!”
Go pensat: “Eco en bubà che fa ‘l so
mester el se impone col fiöl!”
Me na mà, me gire co l’aria distacada e
no vede che l’è l’aocat Calessi che ciama el so cagnì?!? Robe de nà vià col co!
Ma el pegio el ghera amo de rià. Quac dé
dopo vé deter nel bar ‘n siura con dena sporta, la senta zo e la cumincia a
parlà cola sporta: “Bettina, sta tranquilla, che dopo ti do il biscottino…
brava la cocca della mamma! Brava la mia piccina!”
L’è nada aanti des minücc a parlà co la
bursa. En tra me pensae che l’era ‘na poera mata, En vidie pasà de zet
sciopada, burlada zo dale scagnù da picinina, a töte le ure del dé! giöna piö,
giöna meno…
Envece, tee, dopo 'n moment, vé föra da
la sporta un cosatì de cagnì töt piluss che no se vidia gnà i öcc.
Betina, Betina la la ciamaa! Ve rindif cönt?
Se la ghes de senter la me poera zia, Porsellini Elisabetta detta Betina, la se
riulta ‘n de la tomba, ansi la fa i scüi martei che per furtuna che ghè la
lastra a tignila deter, pace a l’anima sua!
A proposit de nom, comunque, el colmo
l’o sintit en dé:
“Uber, Uber, non correre!” go leat i öcc
da la Gazeta e go vist ‘na mama, che po’ l’era la fiöla del Gino Patilù, chel
de le scarpe, che ciamaa el so pütì. Ma porca galina! el diseres el Torno
subito.‘Ndo sarai nacc a töl che nom lé?
La me fomna la dis che so
curius come le betoneghe, ma l’è mia vera, töte bale, mi tengo informato, semplicemente!
Go fat e go brigat finamai ch’en dé go
gatat la fomna del Patilù da sula en botega.
Ciao Ciao come stet, che sà e che là… go
vist la tò fiöla col so pütì… e so nat sö l’argoment. Beh, el zener del Patilù,
en alter pucianigoi, l’è patit de la Germania, l’è ‘namurat dei cruchi de le so
machine, dela tecnologia, finamai del so calcio, ma el ghe sa mia ‘na parola de
todesch. En bel dé l’è nat en vias en dena cità todesca, domandim mia el nom,
perché l’è trop cumplicat. Lé el s’è troat bè anche s’el capìa negot. En dena bireria el gà vist un cartel en sima
al banc con scrit : Deutchland Uber Alles. Forse l’era restat lé da l’ultima guera.
La prima parola però l’era quarciada da i bigliecc de le urdinasiù, el vidia
apena Uber Alles. El gà pensat che Uber el föss el nom e Alles el föss el cognom de chel oster grant
e gros, fat zo en po col podet, ma simpatic e quant l’è vignit a casa, el gà
dit a la so fomna che l’era en stato ‘nteresante: “Se l’è ‘n mascc, el ciamom
Uber!”
EL CÜZÌ SPIÙ
El ria töte le matine, ‘nvers le òt, òt e meza co la so
bicicleta verda smarida de Carlo ü, el la liga co la cadena al pal del fanal,
zo là ‘n font alla piasa e po’ el cumincia el sò giro. Prima el va da la Liseta
del Patilù, che l’è la prima a derver botega, el s’enfurma sö le disgrasie, le
beghe e le fomne incinte. Dopo el và sce dré a fale pasà töte: la tabachina che
la dis che la völ saì neent ma ’nvece la conos el nà el vegner de töcc, la
pastisera che la sa le facende de chei che va a fa colasiù col capucino e la
pastina dulsa, el barber, che però l’è
quasi semper serat, col cartel “Torno subito”, ma quant ch’el ghè l’è ‘na
pegnata de tocio, el boi föra töcc i peteguless del paes. L’è mia curius, l’è
la spia de cüzì, el Sindec.
Alla fì el ria ché al bar, ma el si senta mia zo come fa i
oter. El gira da un taulì a l’oter a salüdà, a fa salamecchi, come stal chel
lé, come stal chel là,come vala föra lé nela vosa contrada, e via discorendo.
Ala fine el sieglie el taulì vizì al gruppo piö ‘nteresante e l’urdina el cafè.
I quater buntimpù del trizac i gà deciso de tiral per el
cosidetto. I gà ‘ncuminciat a bater lé ‘na frase co l’aria circospeta apò
un’otra e un’otra amò, fin ch’el gà bocat come ‘n caasì.
Quante ‘l gà cominciat a sintas zo vizì a lur töte le
matine, i gà dat el via ala tiritera.
- El vera?, set sicür?
- Se te dize de se!
- Chi tel’a dit a te?
- El preost! El gà de nà ala Madona del Röbagot, el pasa
apena.
- Pota, ma un fato cosé, come fai a tignil scundit?
El dé dopo.
- Me somea mia pusibol…
- Te dize de se!
- Prope el Papa?
- Fa sito! Parla almeno a basa us! To dit che l’è ‘na
notisia riservada
El dé dopo amò
- Ma quant pasel de ché?
- Martedé che vé, envers le tre del dopomesdé! Però sito,
ghe mia de fà reclam, perché el völ mia fermas!
Dopo chesta frase el cüzì l’è saltat en pé e l’è nat vià de
cursa. L’è nat a riferiga al Sindec che pasaa el Papa dal paes, ma el se sares
mia fermat. Se vede ch’el preost, che, s’el sa, el va mia d’acorde col primo
citadino, el gà tignit scundida la notisia.
El martedé, ale tre dopodisnat, sota un sul che spacaa le
prede, serem de löi, el Sindec, giaca e cravata e fasa tricolore, con du asesur
e ‘l so cüzì l’era ‘n font al paes a spetà.
- Saral
cola machina?
- Pöl
mia eser: vöt mia ch’el gabe dré du o tre cardinai, el segretare, el coro, do
suore per faga i mester, ensoma, ghe völ en pulman.
Dopo ‘n ura
-
Set
sicür de iga capit bé?
- T’el züre
söl co de la me fomna!
- Bela
fadiga!
Dopo do ure
- Per me
te ghet capit en ostia!
- So sicür
ch’e i ga dit che pasaa el Papa dopodisnat!
Mis de südur come puzì, le face rose come rave, i era dré
che i naa a casa, quant i gà sintit el rumur del mutur de un mezo gros, de dré
de la cürva prima de l’ingres del paes.
- L’è ché!
Al post d’en pulman, ghè rivat un camion. Söl tilù ghera
scrit, grant come ‘na casa: “Papa Ermenegildo - trasporti internazionali”